En Delfí és andorrà i té 50 anys. Sempre implicat en organitzacions ciutadanes, amb l'objectiu de mirar de deixar el món una mica millor de com l'ha trobat.Divulgador ambiental, ha dirigit les sèries de TV "Muntanyes de vida" i "A peu".
Ha estat membre fundador de diferents organitzacions dedicades a la protecció de les zones de muntanya i de la custòdia del territori.
Actualment s'interessa especialment pel món rural i com aquest pot ajudar a augmentar la felicitat dels habitants de les grans ciutats.
UNA VIDA SIMPLE
Objectiu:
Que el públic assistent és plantegi viure de forma més simple per augmentar la seva felicitat.
Conclusió:
Analitza i valora el teu ritme de vida i decideix si l'energia vital que gastes es proporcional a les satisfaccions, recompenses i valors que reps.
Perquè la vida no la podem reduir-la a un horari “ de vuit a cinc, fins als seixanta-cinc”
Sumari:
Davant un sistema de vida ple de frenesí, reflectit en la nostra forma de viure, de treballar, d'alimentar-nos, de desplaçar-nos i de relacionar-nos, a causa de l'educació que hem rebut, la pressió del nostre entorn social competitiu, el mercantilisme imperant, plasmat en aquella dita de “Tant tens, tant vals”; un sistema que no només ha provocat una gran concentració de bens en poques mans, sinó que amb el temps acaba amb la nostra vitalitat i ens fa tornar una mena d'autòmats amb la percepció de que no ens podem aturar; un sistema que ens fa sentir malament pel munt de compromisos que hem adquirit amb nosaltres mateixos i amb la societat, i que, en no tenir temps material d'acomplir-los, fa que els posposem fins a l'infinit creant una permanent sensació d'íntima i desagradable frustració.
Aquesta forma de viure a ritme trepidant acaba perjudicant la pròpia salut i les nostres relacions amb els éssers més propers. Per extensió, això perjudica també al sistema sanitari públic i redueix l'Índex de Felicitat Nacional Bruta (FNB) del país, fent-nos més vulnerables i menys autèntics en la nostra manera de ser i de pensar.
Per sort sempre estem a temps de fer un “reset” individual i mirar-nos el que ens resta de vida sota un altre prisma, el de la lentitud, el de menar una vida més simple per assaborir les coses bones de la vida, aquelles coses que ni amb diners es poden obtenir.
Text:
Amigues i amics, molt bon vespre.
Hi han comunitats que destinen a proveir-se d'aliments i altres coses necessàries dues hores diàries. La resta del seu temps el dediquen a l'oci i la cultura. Us interessa el seu plantejament de vida? Faríeu vostre aquest model social? Ho pregunto perquè a aquestes comunitats nosaltres les anomenem, encara avui dia, tribus salvatges.
A l'altre extrem d'aquell model social ens trobem nosaltres, el món nord occidental supradesenvolupat. Aquell que des de finals dels anys vuitanta viu estirant més el braç que la màniga, consumint recursos naturals i matèries primeres més ràpidament que el que la biosfera pot tornar a oferir. És difícil fer-se conscient a títol individual d'aquesta realitat preocupant. En un país comercial com és Andorra potser ens podria ajudar a copsar-ho la imatge d'un supermercat on els clients anessin omplint els seus carrets de compra més ràpid que els treballadors reposant els prestatges de productes. És fàcil endevinar el final de la història.
Soc dels que creu que no ens hem de sentir culpables per aquesta situació planetària, on el 20% de la humanitat consumeix el 80% els recursos del planeta. Tot plegat és una conseqüència de decisions conscients i estratègies empresarials iniciades als anys 50 del segle passat. Alguns van decidir que calia consumir més. Es van inventar des dels electrodomèstics fins a l'obsolescència programada. Es van promoure estils de vida encaminats a l'acaparament de bens i serveis. Es va fomentar l'individualisme a ultrança. I es continua fent, parce que je le vaux bien!
Tot plegat ens ha portat a un canvi evident de valors, on el tant tens, tant vals predomina en la major part de la nostra societat. Per assolir els objectius de màxima acumulació de bens materials no dubtem a hipotecar les nostres vides treballant moltes hores, trepitjant als nostres competidors, deixant de banda a les nostres famílies, les nostres amics i les nostres aficions. Tot això amanit amb la sensació de no poder-te aturar, talment un autòmat amb un munt de compromisos contrets amb tu mateix i amb la societat. Una situació que reflecteix molt be aquella historia del pastor i el consultor empresarial, que li proposa un pla de desenvolupament comercial pel seu ramat amb la finalitat de poder , més endavant, dur una vida com la que ara ja porta: tranquil·la i reposada, d'aquelles d'anar-hi anant. Perquè estressar-se, doncs?
Aquesta vida plena de frenesí per la gent que treballa a la recerca de l'èxit afecta la nostra forma de viure, però també la forma d'alimentar-nos, de desplaçar-nos i de relacionar-nos. Pot acabar també afectant la nostra salut física i mental, i per extensió afectant al nostre sistema públic de salut així com redueix l'Índex de Felicitat Nacional Bruta (FNB) del país, que espero es comptabilitzi ben aviat; finalment acaba fent-nos més vulnerables com a sers humans i menys autèntics en la nostra manera de ser i de pensar.
Jo he patit una afecció coneguda com el Burning Out, i puc assegurar que és tan insidiosa que em vaig assabentar que la tenia llegint la seva descripció en un suplement dominical de premsa. La nostra societat no està interessada en acceptar malalties que vagin en contra dels nostre valors primordials. Aquells valors que ens inculquen des de la infantessa, amb frases com que els diners no neixen als arbres, et guanyaràs el pa amb la suor delteu front, etc.
Ho portem tan arrelat que som capaços d'anar a treballar malalts. I si no hi anem, ens podem sentir culpables.
Tot això ho fem pels diners. Treballem pels diners. A la vida hi han tres menes de feina: el karma ioga, que és aquella feina que fem sense cobrar (tasques domèstiques, voluntariat, etc.), la feina que ens serveix per pagar les factures (de 8h a 5h fins als 65 anys) i la feina de la nostra vida (aquella activitat que els pares ens deien que no ens guanyaríem la vida i que acabem anomenant hobby).
Però, en tenim prou de diners? Quan pleguem de la feina arribem a casa amb ganes de fer coses amb la família, amb els amics, fer vida social amb prou vitalitat? Ens queda temps per fer-les? La feina que fem està d'acord amb els nostres valors? Tenim suficients estalvis com per poder estar sis mesos sense treballar ni reduir les despeses actuals? Si perdéssim la feina, ho veuríem com una oportunitat?
Si has respost no a alguna d'aquestes preguntes, val la pena que et plantegis un gir cap a una vida més simple.
El primer que cal és plantejar-se la vida com un tot integrat. No separar la feina de la resta, com si fóssim dues persones en una. Desprès es bo canviar la relació personal amb els diners, introduint factors com el temps que els dediquem i la satisfacció real que ens donen. Això pot produir transformacions que ens portin a altres canvis fonamentals en la nostra forma de ser que potser ens portaran a explorar altres camins i altres possibilitats per sentir-nos millor dins la pròpia pell.
M'agrada molt aquella dita atribuïda a Paracels, un metge suís del segle XVI: "Tot és verí, res és sense verí. Només la dosi fa el verí". El verí és la dosi. Vull dir que ni el treball, ni els diners, ni les possessions, ni el consum son coses dolentes. És un qüestió de mesura.
El moviment Slow Food, nascut a Itàlia per fer front al Fast Living i en contraposició al Fast Food promou el consum d'aliments del terrer, propers entre el productor i el consumidor, i recomana prendre el seu temps per degustar-los, fins i tot existeixen ciutats que s'han declarat Slow Cities, i ho mostren com un símbol de qualitat de vida. Tot un exemple de canvi de filosofia.
A nivell personal podem començar establint 3-4 prioritats, les coses que siguin més importants, les que més valores. Podem deixar un compromís, un càrrec, una ocupació que ens menja temps. Podem netejar i desprendre'ns d'algunes coses que ocupen lloc a casa i ja no fem servir. Establir una agenda més acurada posant èmfasi als límits, no als inicis de les activitats. Revisar les “llistes” de coses a fer, fent-ne caure alguna. Pots substituir-la per uns minuts al dia dedicats a pensar com simplificar la teva vida alliberant temps. Quant t'arriba un tema de feina tria entre resoldre'l immediatament, delegar-lo immediatament o oblidar-lo immediatament. Recorda cada matí que les urgències de la resta del món estan a la safata d'entrada del teu eMail, però que no són les teves urgències. Mou-te més a poc a poc; no corris, menja tranquil·lament, viu el present. Fes una sola cosa a la vegada, de forma conscient. A mi em va be la tècnica Pomodoro de 25 minuts de concentració i cinc de descans. Proveu-la!
Aquests són alguns suggeriments estàndards que funcionen prou be. Segur que cadascú de nosaltres trobarà les maneres de canviar individualment i sense que ens adonem estarem beneficiant la col·lectivitat i per extensió el medi ambient.
El fet d'haver estat educats com a competidors i el foment de la individualitat, promogut per les grans corporacions comercials, ha portat a la desaparició de la família extensa en el món occidental, així com a un evident envelliment de la població al nostre continent. Potser perquè d'aquesta manera ells hi guanyen més. Quan es viu sol o en parella, necessitem un habitatge, un comptador elèctric, un o dos vehicles, una rentadora, una nevera, una batedora, una torradora, una aspiradora, un televisor, un ordinador, etc. Si visquéssim en una família extensa, com abans, sota el mateix sostre hi cabríem tots, amb un sol comptador de la llum, uns electrodomèstics per tots i a més a més sempre hi hauria algú per cuidar la canalla, la força del clan ens donaria més seguretat i si ens quedéssim sense feina tindríem un plat a taula. Això no ens faria dubtar tant a l'hora de tindre descendència, per exemple. Cal, però, un canvi cultural i en els nostres hàbits socials adquirits per fer això factible a nivell econòmic i també emocional. Ja s'ha començat a fer. Tenim, per exemple, experiències d'èxit d'economia cooperativa com els habitatges cooperatius, un sistema de cessió d'us que resolt part d'aquestes qüestions. En definitiva, iniciar els camins cap a projectes de convivència més socials, més participatius i més solidaris.
Sistemes de convivència entre nosaltres que també acabin beneficiant la Terra que ens suporta. On hi ha cabuda per la prosperitat de tothom però no per la cobdícia d'uns quants. Aprendre a compartir ens fa més humans i alhora ens permet treure pressió al planeta, a la xarxa de vida de la qual formem part i que ens sustenta.
Propostes com el decreixement , la simplicitat radical, l'arreglau tu mateix, el moviment slow food
o els Bioneers , entre moltes altres són els signes que una altra forma de viure és possible.
Una vida que no cal guanyar-se-la, perquè ja ens va ser donada. Ara toca gaudir-la.
DR
25/maig/2011
Sabies que la inscripció a #TEDxAnd té premi?
Els assistents que s’hagin registrat
Llegir mésVols tenir l'oportunitat de sopar amb els nostres ponents i coneixe'ls de prop?
Llegir més4ª edició TEDxAndorralaVella: 11 de desembre a les 18'30h
Tornem al Centre de Congressos d'Andorra la Vella per celebrar una nova edició de TEDxAndorralaVella al país....
Llegir mésSegueix-nos a les xarxes socials
Twitter: @TEDxAnd
Facebook: TEDxAndorra
Linkedin:
